Announcement
Argumentaire scientifique
Depuis trois décennies (Deloche, 2001), le développement des technologies numériques transforme en profondeur les pratiques de recherche, de médiation et de patrimonialisation dans les domaines de l’histoire de l’art et de l’archéologie, mais aussi les cadres institutionnels et communicationnels du patrimoine culturel (Baujard, & Houdy, 2013). Numérisation des corpus, bases de données iconographiques enrichies, reconstitutions 3D d’édifices disparus ou altérés, dispositifs immersifs, plateformes de visite virtuelle, narrations interactives et transmédiatiques modifient durablement les modalités d’accès aux œuvres, aux monuments et aux savoirs scientifiques (Andreacola, 2014). Ces mutations, largement analysées en muséologie et en sciences de l’information et de la communication, prennent une acuité particulière dans le champ de l’art roman, dont les édifices sont souvent géographiquement isolés, faiblement médiatisés et marginalisés dans les circuits culturels traditionnels.
Parallèlement à cette transformation des pratiques, on assiste à l’apparition de musées numériques, qu’ils soient autonomes, hybrides ou adossés à des institutions muséales existantes ou à des structures touristiques (Schmitt, & Meyer-Chemenska, 2015). Toutefois, malgré leur sophistication technique et leur visibilité croissante – accentuée notamment par le contexte post-Covid et les injonctions à l’innovation portées par les politiques culturelles et les dispositifs de financement – ces musées numériques demeurent marqués par une reconnaissance institutionnelle, scientifique et patrimoniale fragile et ambivalente (Appiotti, & Sandri, 2017). Sont-ils des musées à part entière, des dispositifs de médiation, des archives visuelles enrichies ou des formes transitoires de patrimonialisation ? Cette incertitude statutaire interroge à la fois les définitions classiques du musée, les cadres juridiques et professionnels, ainsi que les catégories analytiques mobilisées par les sciences humaines et sociales.
Dans ce contexte, le colloque se propose d’analyser les dispositifs numériques consacrés à l’art roman comme des objets socio-techniques et communicationnels à part entière, relevant de ce que les SIC qualifient de médias informatisés (Tardy, & Jeanneret, 2007), porteurs de récits, de valeurs symboliques et de choix interprétatifs. Il s’agit d’interroger les promesses, les limites et les enjeux de ces dispositifs, tant du point de vue de la production des savoirs scientifiques que de leur médiation auprès des publics, en croisant les approches de l’histoire de l’art, de l’archéologie, de la muséologie et des sciences de l’information et de la communication.
Cette réflexion s’inscrit également dans un questionnement épistémologique plus large sur la notion même d’« art roman ». Le terme, forgé au début du XIXᵉ siècle par Charles de Gerville dans un contexte marqué par l’émergence de l’histoire de l’art et de l’archéologie médiévale comme disciplines scientifiques, désigne un ensemble de productions architecturales et artistiques caractérisées notamment par l’usage de l’arc en plein cintre, de la voûte en berceau et par une filiation revendiquée avec les techniques romaines. Toutefois, des historiens de l’art majeurs tels que Henri Focillon ou Georges Duby ont montré combien l’unité de l’art roman relevait en partie d’une construction historiographique à la fois opératoire et simplificatrice. Cette remise en question invite à interroger la pertinence scientifique actuelle de cette catégorie, au regard de la diversité régionale, technique et fonctionnelle des édifices romans, mais aussi des nouveaux outils numériques capables de renouveler l’analyse, la comparaison et l’interprétation des formes.
C’est dans cette perspective que s’inscrit le programme transfrontalier ROMTUR (Interreg POCTEFA) - Innovation numérique pour mettre en valeur le patrimoine roman méconnu et stimuler le développement touristique dans les zones peu dynamisées. Ce projet associe la France, l’Espagne et l’Andorre, vise à la valorisation d’un patrimoine roman partagé à l’échelle de la Catalogne historique. En mobilisant les technologies numériques, ce programme entend rendre visible un patrimoine à la fois isolé géographiquement et marginalisé médiatiquement, en renouvelant les formes de connaissance scientifique, de médiation culturelle et de mise en récit patrimonial.
Le colloque organisé à l’Université Perpignan Via Domitia du 8 au 10 juin 2026 propose ainsi d’interroger l’actualité de la recherche de l’art roman à l’heures des technologies numériques contemporaines. Il s’agira d’analyser comment les dispositifs numériques participent à la redéfinition des savoirs scientifiques, à la construction de nouveaux récits patrimoniaux et à l’élargissement des publics, tout en questionnant les enjeux de légitimité, de normalisation et de reconnaissance institutionnelle des musées numériques. En croisant histoire de l’art, archéologie et sciences de l’information et de la communication, ce colloque entend contribuer à une réflexion critique sur les transformations contemporaines de la patrimonialisation de l’art roman.
Liens de référence pour le projet ROMTUR
Le projet ROMTUR a été cofinancé à 65% par l'Union européenne à travers le Programme Interreg VIA Espagne-France-Andorre (POCTEFA 2021-2027).
https://www.poctefa.eu
Programme POCTEFA ROMTUR - CRESEM
Axes thématiques
Axe 1 – Technologies numériques, archéologie du bâti et renouvellement des approches scientifiques de l’art roman
Cet axe interroge les apports des technologies numériques au renouvellement de la recherche fondamentale sur l’art roman, en particulier dans le champ de l’archéologie du bâti et de l’analyse des édifices. Les communications pourront porter sur l’utilisation d’outils de relevé, d’analyse et de visualisation, tels que la photogrammétrie, le scanner 3D, la modélisation numérique ou les systèmes d’information géographique, appliqués à l’architecture, à la sculpture ou aux décors peints.
Une attention particulière sera accordée aux enjeux méthodologiques et épistémologiques liés à la production, à la gestion et à l’exploitation des données numériques : fiabilité des relevés, articulation entre données quantitatives et interprétation qualitative, renouvellement des hypothèses chronologiques et constructives, ainsi qu’aux modalités de partage, de pérennisation et de réutilisation des corpus numériques. Les propositions sont invitées à interroger de manière critique la place de ces outils dans les processus d’interprétation scientifique, entre enrichissement des connaissances, nouveaux régimes de preuve et limites analytiques.
Axe 2 – Musées numériques : muséalité, reconnaissance institutionnelle et enjeux critiques
Cet axe propose d’interroger les musées numériques au regard des définitions classiques et contemporaines du musée, des processus de muséalisation et des formes d’écriture expographique propres aux environnements numériques. Les communications pourront analyser les musées numériques comme dispositifs culturels et communicationnels hybrides, à la croisée de l’exposition, de l’archive et du média.
Une attention particulière sera portée aux enjeux de reconnaissance et de légitimation institutionnelle et scientifique de ces dispositifs : statut ambigu des musées numériques, cadres juridiques et professionnels, discours d’autorité et critères d’évaluation. Les propositions pourront également aborder les questions de durabilité — environnementale, technologique et culturelle — en interrogeant la pérennité des dispositifs numériques, la mémoire patrimoniale numérique et les tensions entre innovation, obsolescence et responsabilité patrimoniale.
Axe 3 : Médiation numérique, publics et valorisation territoriale : usages, expériences et tourismes culturels
Cet axe propose d’analyser les dispositifs numériques de médiation du patrimoine roman au prisme des usages, des expériences et des formes de réception des publics. Les communications pourront porter sur les récits patrimoniaux numériques, les dispositifs de médiation (applications mobiles, parcours interactifs, réalité augmentée ou virtuelle, plateformes en ligne) et les stratégies de valorisation territoriale, en interrogeant leur articulation avec les formes contemporaines de tourisme culturel.
Une attention particulière sera accordée à l’étude des pratiques et des expériences de visite, qu’elles soient in situ, hybrides ou à distance, ainsi qu’aux enjeux d’accessibilité, d’inclusion, de participation et de co-construction des savoirs. Les propositions pourront également interroger les effets de ces dispositifs sur les représentations du patrimoine, les modalités d’appropriation culturelle et les dynamiques territoriales, entre médiation scientifique, attractivité touristique et démocratisation culturelle.
Modalités de contribution
Les propositions sont à envoyer par mail à Virginie Soulier ; virginie.soulier@univ-perp.fr , Caroline de Barrau caroline.de-barrau@univ-perp.fr et Louna Warnier ; louna.warnier@etudiant.univ-perp.fr
Les propositions de communication (1000 mots maximum) devront préciser :
- le titre de la communication ;
- la problématique et les objectifs ;
- le cadre théorique mobilisé ;
- la méthodologie et/ou le corpus étudié ;
- les principaux apports scientifiques.
Elles seront accompagnées de :
- 5 à 7 mots-clés ;
- une notice biographique de 100 à 150 mots.
Langues acceptées : français, anglais, catalan, espagnol.
Calendrier
Date limite de soumission : 30 mars 2026
Notification aux auteur·e·s : 17 avril 2026
Colloque : 8 au 10 juin 2026 – Université Perpignan Via Domitia
Comité organisateur
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
- CRESEM : Centre de Recherches sur les Sociétés et les Environnements en Mutation (UR 7397 – UPVD)
- Etudiants du Master 2 Métiers du patrimoine, UPVD : Gregory Cros, Marguerite Cros, Luca Doutres, Jade Elaroubi, Cloé Vermorel, Louna Warnier
Comité scientifique
- Marianne Cailloux, MCF-HDR, U. Lille
- Patrick Fraysse, Pr SIC, IUT Toulouse Paul Sabatier
- Sylvie Sagnes, CNRS – Héritages
- Daniel Piñol Alabart, Université de Barcelone
- Nayra Llonch Molina, Université de Lleida
- Clara Renedo, Université de Lleida
- Martí Vilamajó Solaní, Université de Lleida
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
Bibliographie indicative
Andreacola, F. (2014). Musée et numérique, enjeux et mutations. Revue française des sciences de l'information et de la communication, (5), 1-16. https://hal.science/hal-01834423/file/RFSIC%20Andreacola.pdf
Appiotti, S., & Sandri, E. (2017). Définir le musée par ses injonctions. In F. Mairesse (Ed.), Définir le musée du XXIe siècle : Matériaux pour une discussion (pp. 127–132). ICOFOM.
Baujard, C., & Houdy, P. (2013). Du musée conservateur au musée virtuel : Patrimoine et institution. Hermès Science Lavoisier.
Deloche, B. (2001). Le musée virtuel : Vers une éthique des nouvelles images. Presses universitaires de France.
Deramond, J., de Bideran, J., & Fraysse, P. (dir.). (2022). Scénographies numériques du patrimoine : expérimentations, recherches et médiations. Avignon : Éditions Universitaires d’Avignon. 268 p. ISBN 978-2-35768-125-5.
Idjeraoui-Ravez, L. (2017). Médiation culturelle, NTIC et muséologie : Valeur de lien, valeur d’usage, valeur d’expérience. In M. Pélissier-Thieriot & N. Pélissier (Eds.),
Métamorphoses numériques : Art, culture et communication (pp. 35-47). L’Harmattan.
Malraux, A. (1996). Le musée imaginaire. Gallimard. (Œuvre originale publiée en 1947)
Mathey, A. (2011). Le musée virtuel : Les nouveaux enjeux. Éditions Le Manuscrit.
Navarro, N., & Renaud, L. (2020). Fantasmagorie du musée : Vers une visite numérique et récréative. Culture & Musées, 35, 133-163. https://doi.org/10.4000/culturemusees.4713
Sandri, E. (2020). Les imaginaires numériques au musée ? Débats sur les injonctions à l’innovation. MKF Éditions.
Schmitt, D., & Meyer-Chemenska, M. (2015). 20 ans de numérique dans les musées : Entre monstration et effacement. La Lettre de l’OCIM, (162), 53–57. https://doi.org/10.4000/ocim.1605
Soulier, V., & Roigé, X. (2022). Comment valoriser le patrimoine culturel immatériel via un musée numérique ? Communication & Langages, 211(1), 87-109. https://doi.org/10.3917/comla1.211.0087
Tardy, C., & Jeanneret, Y. (2007). L’écriture des médias informatisés : Espaces de pratiques. Hermès Science Publications – Lavoisier.
Vidal, G. (2018). La médiation numérique muséale : Un renouvellement de la diffusion culturelle. Presses universitaires de Bordeaux.
Welger-Barboza, C. (2001). Le patrimoine à l’ère du document numérique : Du musée virtuel au musée médiathèque. L’Harmattan.
Eliane Vergnolle, L’art roman en France, Paris, Flammarion, 2003.
Marcel Durliat, Roussillon roman, La Pierre-qui-Vire, coll. Zodiaque, 4e édition, 2001.
Géraldine Mallet, Églises romanes oubliées du Roussillon, Nouvelles Presses du Languedoc, 2003.
Xavier Barral i Altet, Xavier, Religious Architecture During the Romanesque Period in Catalonia, Catalan Historical Review, 2011.
Catalunya Romànica (Encyclopédie, 27 vol.), Enciclopèdia Catalana.
Pierre Ponsich, Les origines et l’évolution de l’art roman en Roussillon (divers articles dans Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa).
· Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa (publication annuelle des Journées Romanes)
· Catalan Historical Review (Institut d’Estudis Catalans)
Rationale
For the past three decades (Deloche, 2001), the development of digital technologies has profoundly transformed research practices, mediation processes, and heritage-making in the fields of art history and archaeology, as well as the institutional and communicational frameworks of cultural heritage (Baujard & Houdy, 2013). The digitization of corpora, enriched iconographic databases, 3D reconstructions of lost or altered buildings, immersive devices, virtual tour platforms, and interactive and transmedia narratives have durably reshaped modes of access to artworks, monuments, and scholarly knowledge (Andreacola, 2014). These transformations—widely analyzed in museology and information and communication sciences—take on particular significance in the field of Romanesque art, whose buildings are often geographically isolated, weakly mediated, and marginalized within traditional cultural circuits.
Alongside these evolving practices, digital museums have emerged, whether autonomous, hybrid, or affiliated with existing museum institutions or tourism structures (Schmitt & Meyer-Chemenska, 2015). However, despite their technical sophistication and increasing visibility—accentuated in particular by the post-Covid context and by policy-driven calls for innovation and funding mechanisms—digital museums continue to suffer from fragile and ambivalent institutional, scientific, and heritage recognition (Appiotti & Sandri, 2017). Are they museums in their own right, mediation devices, enriched visual archives, or transitional forms of heritage-making? This uncertainty of status calls into question classical definitions of the museum, legal and professional frameworks, and the analytical categories mobilized by the humanities and social sciences.
Within this context, the conference aims to analyze digital devices devoted to Romanesque art as fully-fledged socio-technical and communicational objects, belonging to what information and communication sciences define as computerized media (Tardy & Jeanneret, 2007), carrying narratives, symbolic values, and interpretative choices. The goal is to examine the promises, limits, and stakes of these devices, both in terms of the production of scholarly knowledge and its mediation to audiences, by crossing perspectives from art history, archaeology, museology, and information and communication sciences.
This reflection is also part of a broader epistemological inquiry into the very notion of “Romanesque art.” Coined at the beginning of the 19th century by Charles de Gerville in a context marked by the emergence of art history and medieval archaeology as scientific disciplines, the term designates a set of architectural and artistic productions characterized notably by the use of the semicircular arch, the barrel vault, and a claimed lineage with Roman techniques. However, major art historians such as Henri Focillon and Georges Duby have shown how the unity of Romanesque art is partly the result of a historiographical construction that is both operative and reductive. This reassessment invites a renewed examination of the current scientific relevance of this category, in light of the regional, technical, and functional diversity of Romanesque buildings, as well as the new digital tools capable of renewing analysis, comparison, and interpretation of forms.
It is within this perspective that the cross-border ROMTUR program (Interreg POCTEFA) is situated—Digital innovation to enhance little-known Romanesque heritage and stimulate tourism development in less dynamic areas. Bringing together France, Spain, and Andorra, this project aims to promote a shared Romanesque heritage on the scale of historical Catalonia. By mobilizing digital technologies, the program seeks to make visible a heritage that is both geographically isolated and marginalised in media representation, while renewing forms of scholarly knowledge, cultural mediation, and heritage storytelling.
The conference, organized at the University of Perpignan Via Domitia from 8 to 10 June 2026, proposes to examine the current state of research on Romanesque art in the age of contemporary digital technologies. It will analyze how digital devices contribute to the redefinition of scholarly knowledge, the construction of new heritage narratives, and the broadening of audiences, while questioning issues of legitimacy, standardization, and institutional recognition of digital museums. By bringing together art history, archaeology, and information and communication sciences, this conference seeks to contribute to a critical reflection on contemporary transformations in the heritage-making of Romanesque art.
Thematic tracks
Track 1 – Digital Technologies, Building Archaeology, and the Renewal of Scientific Approaches to Romanesque Art
This track explores the contributions of digital technologies to the renewal of fundamental research on Romanesque art, particularly in the field of building archaeology and architectural analysis. Papers may address the use of surveying, analysis, and visualization tools—such as photogrammetry, 3D scanning, digital modeling, or geographic information systems—applied to architecture, sculpture, or painted decoration.
Particular attention will be paid to methodological and epistemological issues related to the production, management, and use of digital data: reliability of surveys, articulation between quantitative data and qualitative interpretation, renewal of chronological and construction hypotheses, as well as issues of sharing, preservation, and reuse of digital corpora. Proposals are invited to critically examine the role of these tools in processes of scientific interpretation, between knowledge enhancement, new regimes of evidence, and analytical limitations.
Track 2 – Digital Museums: Museality, Institutional Recognition, and Critical Issues
This track proposes to examine digital museums in light of classical and contemporary definitions of the museum, processes of musealization, and forms of exhibition writing specific to digital environments. Papers may analyze digital museums as hybrid cultural and communicational devices, at the intersection of exhibition, archive, and media.
Special attention will be given to issues of institutional and scientific recognition and legitimation: the ambiguous status of digital museums, legal and professional frameworks, authority discourses, and evaluation criteria. Contributions may also address sustainability issues—environmental, technological, and cultural—by questioning the durability of digital devices, digital heritage memory, and the tensions between innovation, obsolescence, and heritage responsibility.
Track 3 – Digital Mediation, Audiences, and Territorial Development: Uses, Experiences, and Cultural Tourism
This track proposes to analyze digital mediation devices for Romanesque heritage through the lens of audience uses, experiences, and modes of reception. Papers may focus on digital heritage narratives, mediation devices (mobile applications, interactive itineraries, augmented or virtual reality, online platforms), and territorial development strategies, examining their articulation with contemporary forms of cultural tourism.
Particular attention will be paid to visitor practices and experiences—whether on-site, hybrid, or remote—as well as issues of accessibility, inclusion, participation, and co-construction of knowledge. Proposals may also examine the effects of these devices on representations of heritage, modes of cultural appropriation, and territorial dynamics, at the intersection of scientific mediation, tourism attractiveness, and cultural democratization.
Submission guidelines
Paper proposals should be sent by email to:
Virginie Soulier – virginie.soulier@univ-perp.fr
Caroline de Barrau – caroline.de-barrau@univ-perp.fr
Louna Warnier – louna.warnier@etudiant.univ-perp.fr
Paper proposals (maximum 1,000 words) must include:
- the title of the paper;
- the research question and objectives;
- the theoretical framework;
- the methodology and/or corpus studied;
- the main scholarly contributions.
They must be accompanied by:
- 5 to 7 keywords;
- a biographical note of 100 to 150 words.
- Accepted languages: French, English, Catalan, Spanish.
Timeline
- Submission deadline: 30 March 2026
- Notification of acceptance: 17 April 2026
- Conference: 8–10 June 2026 – University of Perpignan Via Domitia
Organizing Committee
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
- CRESEM: Centre for Research on Societies and Environments in Transition (UR 7397 – UPVD)
- Master’s students (M2) in Heritage Professions, UPVD: Gregory Cros, Marguerite Cros, Luca Doutres, Jade Elaroubi, Cloé Vermorel, Louna Warnier
Scientific Committee
- Marianne Cailloux, Associate Professor (HDR), University of Lille
- Patrick Fraysse, Professor of Information and Communication Sciences, IUT Toulouse Paul Sabatier
- Sylvie Sagnes, CNRS – Héritages
- Daniel Piñol Alabart, University of Barcelona
- Nayra Llonch Molina, University of Lleida
- Clara Renedo, University of Lleida
- Martí Vilamajó Solaní, University of Lleida
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
Bibliography
Andreacola, F. (2014). Musée et numérique, enjeux et mutations. Revue française des sciences de l'information et de la communication, (5), 1-16. https://hal.science/hal-01834423/file/RFSIC%20Andreacola.pdf
Appiotti, S., & Sandri, E. (2017). Définir le musée par ses injonctions. In F. Mairesse (Ed.), Définir le musée du XXIe siècle : Matériaux pour une discussion (pp. 127–132). ICOFOM.
Baujard, C., & Houdy, P. (2013). Du musée conservateur au musée virtuel : Patrimoine et institution. Hermès Science Lavoisier.
Deloche, B. (2001). Le musée virtuel : Vers une éthique des nouvelles images. Presses universitaires de France.
Deramond, J., de Bideran, J., & Fraysse, P. (dir.). (2022). Scénographies numériques du patrimoine : expérimentations, recherches et médiations. Avignon : Éditions Universitaires d’Avignon. 268 p. ISBN 978-2-35768-125-5.
Idjeraoui-Ravez, L. (2017). Médiation culturelle, NTIC et muséologie : Valeur de lien, valeur d’usage, valeur d’expérience. In M. Pélissier-Thieriot & N. Pélissier (Eds.),
Métamorphoses numériques : Art, culture et communication (pp. 35-47). L’Harmattan.
Malraux, A. (1996). Le musée imaginaire. Gallimard. (Œuvre originale publiée en 1947)
Mathey, A. (2011). Le musée virtuel : Les nouveaux enjeux. Éditions Le Manuscrit.
Navarro, N., & Renaud, L. (2020). Fantasmagorie du musée : Vers une visite numérique et récréative. Culture & Musées, 35, 133-163. https://doi.org/10.4000/culturemusees.4713
Sandri, E. (2020). Les imaginaires numériques au musée ? Débats sur les injonctions à l’innovation. MKF Éditions.
Schmitt, D., & Meyer-Chemenska, M. (2015). 20 ans de numérique dans les musées : Entre monstration et effacement. La Lettre de l’OCIM, (162), 53–57. https://doi.org/10.4000/ocim.1605
Soulier, V., & Roigé, X. (2022). Comment valoriser le patrimoine culturel immatériel via un musée numérique ? Communication & Langages, 211(1), 87-109. https://doi.org/10.3917/comla1.211.0087
Tardy, C., & Jeanneret, Y. (2007). L’écriture des médias informatisés : Espaces de pratiques. Hermès Science Publications – Lavoisier.
Vidal, G. (2018). La médiation numérique muséale : Un renouvellement de la diffusion culturelle. Presses universitaires de Bordeaux.
Welger-Barboza, C. (2001). Le patrimoine à l’ère du document numérique : Du musée virtuel au musée médiathèque. L’Harmattan.
Eliane Vergnolle, L’art roman en France, Paris, Flammarion, 2003.
Marcel Durliat, Roussillon roman, La Pierre-qui-Vire, coll. Zodiaque, 4e édition, 2001.
Géraldine Mallet, Églises romanes oubliées du Roussillon, Nouvelles Presses du Languedoc, 2003.
Xavier Barral i Altet, Xavier, Religious Architecture During the Romanesque Period in Catalonia, Catalan Historical Review, 2011.
Catalunya Romànica (Encyclopédie, 27 vol.), Enciclopèdia Catalana.
Pierre Ponsich, Les origines et l’évolution de l’art roman en Roussillon (divers articles dans Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa).
· Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa (publication annuelle des Journées Romanes)
· Catalan Historical Review (Institut d’Estudis Catalans)
Argumentos
Desde hace tres décadas (Deloche, 2001), el desarrollo de las tecnologías digitales transforma profundamente las prácticas de investigación, mediación y patrimonialización en los ámbitos de la historia del arte y la arqueología, así como los marcos institucionales y comunicacionales del patrimonio cultural (Baujard & Houdy, 2013). La digitalización de los corpus, las bases de datos iconográficas enriquecidas, las reconstrucciones 3D de edificios desaparecidos o alterados, los dispositivos inmersivos, las plataformas de visita virtual, las narrativas interactivas y transmediáticas modifican de forma duradera las modalidades de acceso a las obras, los monumentos y los saberes científicos (Andreacola, 2014). Estas transformaciones, ampliamente analizadas en museología y en ciencias de la información y de la comunicación, adquieren una relevancia particular en el ámbito del arte románico, cuyos edificios están a menudo geográficamente aislados, poco mediatizados y marginados en los circuitos culturales tradicionales.
Paralelamente a esta transformación de las prácticas, asistimos a la aparición de museos digitales, ya sean autónomos, híbridos o vinculados a instituciones museísticas existentes o a estructuras turísticas (Schmitt & Meyer-Chemenska, 2015). Sin embargo, a pesar de su sofisticación técnica y de su visibilidad creciente —acentuada especialmente por el contexto poscovid y por las exigencias de innovación promovidas por las políticas culturales y los dispositivos de financiación—, estos museos digitales siguen marcados por un reconocimiento institucional, científico y patrimonial frágil y ambivalente (Appiotti & Sandri, 2017).
¿Son museos en sentido pleno, dispositivos de mediación, archivos visuales enriquecidos o formas transitorias de patrimonialización? Esta incertidumbre estatutaria cuestiona tanto las definiciones clásicas del museo como los marcos jurídicos y profesionales, así como las categorías analíticas movilizadas por las ciencias humanas y sociales.
En este contexto, el coloquio se propone analizar los dispositivos digitales dedicados al arte románico como objetos sociotécnicos y comunicacionales en sí mismos, pertenecientes a lo que las ciencias de la información y de la comunicación califican como medios informatizados (Tardy & Jeanneret, 2007), portadores de relatos, valores simbólicos y elecciones interpretativas. Se trata de interrogar las promesas, los límites y los retos de estos dispositivos, tanto desde el punto de vista de la producción de saberes científicos como de su mediación hacia los públicos, cruzando los enfoques de la historia del arte, la arqueología, la museología y las ciencias de la información y de la comunicación.
Esta reflexión se inscribe asimismo en un cuestionamiento epistemológico más amplio sobre la noción misma de «arte románico». El término, acuñado a comienzos del siglo XIX por Charles de Gerville en un contexto marcado por la emergencia de la historia del arte y de la arqueología medieval como disciplinas científicas, designa un conjunto de producciones arquitectónicas y artísticas caracterizadas, entre otros aspectos, por el uso del arco de medio punto, la bóveda de cañón y una filiación reivindicada con las técnicas romanas. Sin embargo, importantes historiadores del arte como Henri Focillon o Georges Duby han mostrado hasta qué punto la unidad del arte románico responde en parte a una construcción historiográfica a la vez operativa y simplificadora. Esta puesta en cuestión invita a interrogar la pertinencia científica actual de esta categoría, a la luz de la diversidad regional, técnica y funcional de los edificios románicos, así como de las nuevas herramientas digitales capaces de renovar el análisis, la comparación y la interpretación de las formas.
Es en esta perspectiva en la que se inscribe el programa transfronterizo ROMTUR (Interreg POCTEFA) – Innovación digital para poner en valor el patrimonio románico desconocido y estimular el desarrollo turístico en zonas poco dinamizadas. Este proyecto, que asocia a Francia, España y Andorra, tiene como objetivo la valorización de un patrimonio románico compartido a escala de la Cataluña histórica. Mediante el uso de tecnologías digitales, el programa pretende hacer visible un patrimonio a la vez geográficamente aislado y mediáticamente marginado, renovando las formas de conocimiento científico, de mediación cultural y de narración patrimonial.
El coloquio, organizado en la Universidad de Perpiñán Via Domitia del 8 al 10 de junio de 2026, propone así interrogar la actualidad de la investigación sobre el arte románico en la era de las tecnologías digitales contemporáneas. Se tratará de analizar cómo los dispositivos digitales participan en la redefinición de los saberes científicos, en la construcción de nuevos relatos patrimoniales y en la ampliación de los públicos, al tiempo que se cuestionan los retos de legitimidad, normalización y reconocimiento institucional de los museos digitales. Al cruzar historia del arte, arqueología y ciencias de la información y de la comunicación, este coloquio pretende contribuir a una reflexión crítica sobre las transformaciones contemporáneas de la patrimonialización del arte románico.
Ejes temáticos
Eje 1 – Tecnologías digitales, arqueología de la arquitectura y renovación de los enfoques científicos del arte románico
Este eje interroga las aportaciones de las tecnologías digitales a la renovación de la investigación fundamental sobre el arte románico, en particular en el ámbito de la arqueología de la arquitectura y del análisis de los edificios. Las comunicaciones podrán abordar el uso de herramientas de levantamiento, análisis y visualización, como la fotogrametría, el escáner 3D, la modelización digital o los sistemas de información geográfica, aplicados a la arquitectura, la escultura o las decoraciones pintadas.
Se prestará especial atención a los retos metodológicos y epistemológicos vinculados a la producción, gestión y explotación de los datos digitales: fiabilidad de los levantamientos, articulación entre datos cuantitativos e interpretación cualitativa, renovación de las hipótesis cronológicas y constructivas, así como a las modalidades de intercambio, conservación y reutilización de los corpus digitales. Las propuestas están invitadas a interrogar de manera crítica el lugar de estas herramientas en los procesos de interpretación científica, entre enriquecimiento del conocimiento, nuevos regímenes de prueba y límites analíticos.
Eje 2 – Museos digitales: musealidad, reconocimiento institucional y retos críticos
Este eje propone interrogar los museos digitales a la luz de las definiciones clásicas y contemporáneas del museo, de los procesos de musealización y de las formas de escritura expositiva propias de los entornos digitales. Las comunicaciones podrán analizar los museos digitales como dispositivos culturales y comunicacionales híbridos, en la encrucijada entre la exposición, el archivo y el medio de comunicación.
Se prestará especial atención a los retos de reconocimiento y legitimación institucional y científica de estos dispositivos: estatuto ambiguo de los museos digitales, marcos jurídicos y profesionales, discursos de autoridad y criterios de evaluación. Las propuestas también podrán abordar las cuestiones de sostenibilidad —ambiental, tecnológica y cultural— interrogando la perennidad de los dispositivos digitales, la memoria patrimonial digital y las tensiones entre innovación, obsolescencia y responsabilidad patrimonial.
Eje 3 – Mediación digital, públicos y valorización territorial: usos, experiencias y turismo cultural
Este eje propone analizar los dispositivos digitales de mediación del patrimonio románico desde la perspectiva de los usos, las experiencias y las formas de recepción de los públicos. Las comunicaciones podrán centrarse en los relatos patrimoniales digitales, los dispositivos de mediación (aplicaciones móviles, recorridos interactivos, realidad aumentada o virtual, plataformas en línea) y las estrategias de valorización territorial, interrogando su articulación con las formas contemporáneas de turismo cultural.
Se prestará especial atención al estudio de las prácticas y experiencias de visita, ya sean in situ, híbridas o a distancia, así como a los retos de accesibilidad, inclusión, participación y coconstrucción de los saberes. Las propuestas también podrán interrogar los efectos de estos dispositivos sobre las representaciones del patrimonio, las modalidades de apropiación cultural y las dinámicas territoriales, entre mediación científica, atractivo turístico y democratización cultural
Modalidades de envío
Las propuestas deberán enviarse por correo electrónico a:
Virginie Soulier – virginie.soulier@univ-perp.fr
Caroline de Barrau – caroline.de-barrau@univ-perp.fr
Louna Warnier – louna.warnier@etudiant.univ-perp.fr
Las propuestas de comunicación (máximo 1000 palabras) deberán especificar:
- el título de la comunicación;
- la problemática y los objetivos;
- el marco teórico movilizado;
- la metodología y/o el corpus estudiado;
- las principales aportaciones científicas.
- Deberán ir acompañadas de:
- entre 5 y 7 palabras clave;
- una nota biográfica de entre 100 y 150 palabras.
Idiomas aceptados: francés, inglés, catalán, español.
Calendario
Fecha límite de envío: 30 de marzo de 2026
Notificación a los autores/as: 17 de abril de 2026
Coloquio: 8 al 10 de junio de 2026 – Universidad de Perpiñán Via Domitia
Comité organizador
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
Comité científico
- Marianne Cailloux, MCF-HDR, U. Lille
- Patrick Fraysse, Pr SIC, IUT Toulouse Paul Sabatier
- Sylvie Sagnes, CNRS – Héritages
- Daniel Piñol Alabart, Université de Barcelone
- Nayra Llonch Molina, Université de Lleida
- Clara Renedo, Université de Lleida
- Martí Vilamajó Solaní, Université de Lleida
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
Marc científic
Des de fa tres dècades (Deloche, 2001), el desenvolupament de les tecnologies digitals ha transformat profundament les pràctiques de recerca, de mediació i de patrimonialització en els àmbits de la història de l’art i de l’arqueologia, així com els marcs institucionals i comunicatius del patrimoni cultural (Baujard & Houdy, 2013). La digitalització de corpus, les bases de dades iconogràfiques enriquides, les reconstruccions en 3D d’edificis desapareguts o transformats, els dispositius immersius, les plataformes de visita virtual i les narratives interactives i transmèdia modifiquen de manera duradora les formes d’accés a les obres, als monuments i al coneixement científic (Andreacola, 2014). Aquestes transformacions, àmpliament analitzades en museologia i en ciències de la informació i la comunicació, adquireixen una rellevància particular en el camp de l’art romànic, atès que els seus edificis sovint es troben geogràficament aïllats, poc mediatitzats i al marge dels circuits culturals tradicionals.
Paral·lelament a aquesta transformació de les pràctiques, assistim a l’aparició de museus digitals, ja siguin autònoms, híbrids o vinculats a institucions museístiques existents o a estructures turístiques (Schmitt & Meyer-Chemenska, 2015). Tanmateix, malgrat la seva sofisticació tècnica i la seva visibilitat creixent, accentuada especialment pel context postcovid i per les exigències d’innovació impulsades per les polítiques culturals i pels dispositius de finançament, aquests museus digitals continuen marcats per un reconeixement institucional, científic i patrimonial fràgil i ambivalent (Appiotti & Sandri, 2017). Són museus pròpiament dits, dispositius de mediació, arxius visuals enriquits o formes transitòries de patrimonialització? Aquesta incertesa estatutària interpel·la tant les definicions clàssiques de museu com els marcs jurídics i professionals, així com les categories analítiques mobilitzades per les ciències humanes i socials.
En aquest context, el col·loqui es proposa analitzar els dispositius digitals dedicats a l’art romànic com a objectes sociotècnics i comunicatius de ple dret, pertanyents al que les ciències de la informació i la comunicació qualifiquen de mitjans informatitzats (Tardy & Jeanneret, 2007), portadors de relats, valors simbòlics i opcions interpretatives. Es tracta d’interrogar les promeses, els límits i els reptes d’aquests dispositius, tant des del punt de vista de la producció de coneixement científic com de la seva mediació adreçada als públics, tot creuant els enfocaments de la història de l’art, l’arqueologia, la museologia i les ciències de la informació i la comunicació.
Aquesta reflexió s’inscriu també en un qüestionament epistemològic més ampli sobre la mateixa noció d’«art romànic». El terme, encunyat a inicis del segle XIX per Charles de Gerville en un context marcat per l’emergència de la història de l’art i de l’arqueologia medieval com a disciplines científiques, designa un conjunt de produccions arquitectòniques i artístiques caracteritzades especialment per l’ús de l’arc de mig punt i de la volta de canó, així com per una filiació reivindicada amb les tècniques romanes. Tanmateix, historiadors de l’art de gran rellevància com Henri Focillon o Georges Duby han mostrat fins a quin punt la unitat de l’art romànic respon, en part, a una construcció historiogràfica alhora operativa i simplificadora. Aquesta revisió convida a interrogar la pertinència científica actual d’aquesta categoria, a la llum de la diversitat regional, tècnica i funcional dels edificis romànics, però també dels nous instruments digitals, capaços de renovar l’anàlisi, la comparació i la interpretació de les formes.
És en aquesta perspectiva que s’inscriu el programa transfronterer ROMTUR (Interreg POCTEFA), dedicat a la innovació digital per posar en valor el patrimoni romànic desconegut i estimular el desenvolupament turístic en zones poc dinamitzades. Aquest projecte associa França, Espanya i Andorra, i té com a objectiu la valorització d’un patrimoni romànic compartit a escala de la Catalunya històrica. Mitjançant la mobilització de les tecnologies digitals, el programa pretén fer visible un patrimoni alhora geogràficament aïllat i mediàticament marginalitzat, tot renovant les formes de producció de coneixement científic, de mediació cultural i de construcció del relat patrimonial.
El col·loqui organitzat a la Universitat de Perpinyà Via Domitia, del 8 al 10 de juny de 2026, es proposa debatre l’actualitat de la recerca sobre l’art romànic en l’era de les tecnologies digitals contemporànies. Es tracta d’analitzar com els dispositius digitals participen en la redefinició del coneixement científic, en la construcció de nous relats patrimonials i en l’ampliació dels públics, tot qüestionant els reptes de legitimitat, de normalització i de reconeixement institucional dels museus digitals. Tot creuant la història de l’art, l’arqueologia i les ciències de la informació i la comunicació, el col·loqui vol contribuir a una reflexió crítica sobre les transformacions contemporànies de la patrimonialització de l’art romànic.
Eixos temàtics
Eix 1 – Tecnologies digitals, arqueologia de l’arquitectura i renovació dels enfocaments científics sobre l’art romànic
Aquest eix debat sobre les aportacions de les tecnologies digitals a la renovació de la recerca fonamental sobre l’art romànic, especialment en el camp de l’arqueologia de l’arquitectura i de l’anàlisi dels edificis. Les comunicacions podran abordar l’ús d’eines de registre, anàlisi i visualització, com ara la fotogrametria, l’escaneig 3D, la modelització digital o els sistemes d’informació geogràfica, aplicats a l’arquitectura, l’escultura o les decoracions pictòriques.
Es prestarà una atenció especial als reptes metodològics i epistemològics vinculats a la producció, la gestió i l’explotació de les dades digitals: la fiabilitat dels registres, l’articulació entre dades quantitatives i interpretació qualitativa, la renovació de les hipòtesis cronològiques i constructives, així com les modalitats de compartició, preservació i reutilització dels corpus digitals. Es convida a presentar propostes que qüestionin de manera crítica el lloc d’aquestes eines en els processos d’interpretació científica, entre l’enriquiment del coneixement, els nous règims de prova i els límits analítics.
Eix 2 – Museus digitals: musealitat, reconeixement institucional i reptes crítics
Aquest eix proposa debatre sobre els museus digitals a la llum de les definicions clàssiques i contemporànies del museu, dels processos de museïtzació i de les formes d’escriptura expositiva pròpies dels entorns digitals. Les comunicacions podran analitzar els museus digitals com a dispositius culturals i comunicatius híbrids, a mig camí entre l’exposició, l’arxiu i el mitjà.
Es prestarà una atenció especial als reptes de reconeixement i de legitimació institucional i científica d’aquests dispositius: l’estatut ambigu dels museus digitals, els marcs jurídics i professionals, els discursos d’autoritat i els criteris d’avaluació. Les propostes també podran abordar les qüestions de sostenibilitat —ambiental, tecnològica i cultural—, tot aprofundint en la pervivència dels dispositius digitals, la memòria digital del patrimoni i les tensions entre innovació, obsolescència i responsabilitat patrimonial.
Eix 3 – Mediació digital, públics i valorització territorial: usos, experiències i turismes culturals
Aquest eix proposa analitzar els dispositius digitals de mediació del patrimoni romànic des de la perspectiva dels usos, de les experiències i de les formes de recepció dels públics. Les comunicacions podran abordar els relats patrimonials digitals, els dispositius de mediació (aplicacions mòbils, recorreguts interactius, realitat augmentada o realitat virtual, plataformes en línia) i les estratègies de valorització territorial, tot debatent la seva articulació amb les formes contemporànies del turisme cultural.
Es prestarà una atenció especial a l’estudi de les pràctiques i experiències de visita, ja siguin in situ, híbrides o a distància, així com als reptes d’accessibilitat, inclusió, participació i coconstrucció del coneixement. Les propostes també podran tractar els efectes d’aquests dispositius sobre les representacions del patrimoni, les modalitats d’apropiació cultural i les dinàmiques territorials, entre mediació científica, atractivitat turística i democratització cultural.
Modalitats de presentació
Les propostes de comunicació (màxim 1.000 paraules) hauran d’especificar:
- el títol de la comunicació;
- la problemàtica i els objectius;
- el marc teòric mobilitzat;
- la metodologia i/o el corpus estudiat;
- les principals aportacions científiques.
- Hauran d’anar acompanyades de:
- entre 5 i 7 paraules clau;
- una nota biogràfica de 100 a 150 paraules.
Llengües acceptades: francès, anglès, català, castellà.
Calendari
- Data límit de presentació: 30 de març de 2026
- Notificació als/a les autors/es: 17 d’abril de 2026
- Col·loqui: del 8 al 10 de juny de 2026 – Universitat de Perpinyà Via Domitia
Les propostes s’han d’enviar per correu electrònic a Virginie Soulier (virginie.soulier@univ-perp.fr), Caroline de Barrau (caroline.de-barrau@univ-perp.fr) i Louna Warnier (louna.warnier@etudiant.univ-perp.fr).
Comitè organitzador
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
- CRESEM: Centre de Recerques sobre les Societats i els Entorns en Mutació (UR 7397 – UPVD)
- Estudiants del Màster 2 Metiers du patrimoine, UPVD: Gregory Cros, Marguerite Cros, Luca Doutres, Jade Elaroubi, Cloé Vermorel, Louna Warnier
Comitè científic
- Marianne Cailloux, MCF-HDR, Universitat de Lille
- Patrick Fraysse, catedràtic en SIC, IUT Toulouse Paul Sabatier
- Sylvie Sagnes, CNRS – Héritages
- Daniel Piñol Alabart, Universitat de Barcelona
- Nayra Llonch Molina, Universitat de Lleida
- Clara Renedo, Universitat de Lleida
- Martí Vilamajó Solaní, Universitat de Lleida
- Caroline de Barrau, UPVD
- Esteban Castaner, UPVD
- Michel Desmier, UPVD
- Romain Saguer, UPVD
- Virginie Soulier, UPVD
This announcement is licensed under the terms of Creative Commons CC0 1.0 Universal.
